Podem suposar que els raïms, fruits que formen part de la naturalesa de la que el mateix home és una criatura més, hi ha constituïen part de la seva dieta en el Paleolític. Els grups nòmades, dedicats a la caça, complementaven la seva alimentació amb els fruits silvestres que en la naturalesa trobaven.

El cultiu del cep i el vi poden situar-se en el Neolític, a l'any 6.000 abans de Crist, i més concretament ha Àsia Menor i Orient Pròxim. La vinya és una planta prehistòrica, que possiblement va esperar que culminara el lent procés evolutiu que va donar origen al Homo Sapiens per germanarse amb ell. Avui es sap de l'existència d'espècies de Vitis en l'Europa continental durant l'Era Terciària. Es tractava d'un cep salvatge, resistent que, superada la dura prova dels glacials, donaria lloc als ceps cultivables.

És bastant probable que la elaboració del vi acompanyés els inicis de les diferents cultures, i que els efectes embriagadors del suc fermentat del raïm servien de vehicle poderós i privilegiat per a les primeres experiències místiques que, convenientment organitzades, donarien lloc al naixement de les diferents creences i religions.

L'home, mitjançant l'aplicació pràctica dels seus coneixements, va aprendre a cultivar uns fruits que satisfactien les seves necessitats materials i espirituals, i el permetien viure millor, formant així comunitats agrícoles sedentàries. El vi pot sorgir de forma atzarosa, al recol·lectar els fruits dels ceps i emmagatzemar- lo per el seu consum posterior, ja que la fermentació alcohòlica es produeix al raïm espontàniament, sense la intervenció de l'home.

És en aquestes comunitats arcaiques on, amb el pas del temps, s'originarà una classe social nova, els artesans, persones que, després d’un llarg aprenentatge de les tradicions anteriors, han obtingut unes habilitats que les han portat a especialitzar-se a l'elaboració d'uns productes que, com el vi, es consideren naturals.

Aquestes comunitats sedentàries passen a convertir-se en ciutats i constitueixen les primeres civilitzacions urbanes, en les que es van intensificar i desarrelar en els cultius agrícoles, entre ells el cep i el vi, i les tècniques per a la seva obtenció i conservació. És d'aquestes comunitats d'on procedeixen, així mateix, les recte arrels de la nostra cultura. Són numeroses les referències al vi en tots els àmbits de la vida d'aquestes comunitats ( en filosofia, en medicina, en lleis, en religió, etc.), el que demostra la seva importància i difusió en aquesta època, I és que el vi ha sigut fonamental al llarg de la història en tots els pobles mediterranis, per varis factors: la seva utilització com aliment, la seva incorporació a les seves creences, perquè fomentava la relació social i l'intercanvi comercial amb altres regions i perquè ha sigut un element enriquidor del bagatge cultural dels pobles mediterranis.

La vinya produïa uns fruits que contribuïen al nodrir dels homes i els seus animals. El suc fermentat del raïm aportava vitamines i nutrients, al temps que impedia l’acció de microorganismes perjudicials.

Els cultius agrícoles com els ceps es van convertir en un element de cohesió social entre els individus de la mateixa comunitat, al fer- se necessària la seva participació en l’obtenció de les collites i perquè, en definitiva, repercutirien en el benestar de tots. Més tard, el vi va ser, així mateix, una moneda de canvi amb altres poblacions, fomentant el diàleg e incrementant el desenvolupament social i econòmic.

La regeneració anual del món vegetal era un poder que s'escapava a la comprensió dels primers homes, i tractaren d'explicar-ho revestint-ho d'unes característiques màgiques o mitològiques, o referint-se a episodis de la vida d'uns déus que vetllaven per ells. No es estrany que els ceps i el vi tinguessin els seus propis déus, Osiris en Egipte, Dionisos en Grècia, Baco en Roma, etc., i que dels seus rituals s'originarien alegres festes de les que deriva el teatre actual.

Aquests mites i llegendes originaren uns rituals socials, en els que participaven tota la comunitat, on es bevia vi, i havia alegria i que, amb el temps, s'incorporaren a la nova creença triomfant, la fe cristiana, i perduren en els nostres dies: solsticis d'hivern (Nadal), d'estiu (fogueres de Sant Joan), els carnavals, ofrenes dels primers fruits de cada collita als Sants, etc.

Al fomentar la relació intercultural entre els diferents pobles, s'intercanvien costums, creences, tradicions i amistats que aporten un important desenvolupament al avanç dels mateixos. No ens equivoquem, per tant, quan ens referim al vi com un dels elements que influirien significativament en el desenvolupament i progrés dels pobles que ho coneixien.

I al mateix temps, els homes que ho consumien modernitzaren el cultiu del cep, i van donar lloc a un progressiu desenvolupament i millora de les tècniques utilitzades per l'obtenció d'aquest producte natural i de qualitat que és el vi. Millores que continuen donant- se en l'actualitat.