Josep Pla escrigué admirablement
sobre gairebé tot. Era, doncs inevitable -per origen, per
cultura, per vocació- que en diverses ocasions ho fes expressament
sobre el vi i el conreu de la vinya, a més de les nombroses
referències circumstancials a aquest tema que es troben en
la seva desmesurada obra.
No cal fer anàlisis aprofundides ni extenses sobre aquests
textos que amb prosa diàfana desgranen la visió o
l'opinió de Pla sobre un vi determinat, un paisatge concret
en un moment de l'any especialment tocat pel perfum de most. Intentar
valorar-los seria una temeritat imperdonable. Resta, però,
la possibilitat d'esbrinar el perquè Pla escrigué
sobre la vinya i el vi.
Josep Pla és bevedor de vi i ho confessa sense embuts i descriu
fil per randa com ha de ser el vi normal al qual aspira: sec, lleuger,
graciós i alegre.
Pla és sensible a la vinya com a element indispensable del
paisatge però també al cep com a planta colonitzadora
per excel·lència. Contra el que pensa molta gent,
la vinya representa l'ordre i l'arrelament del pagès a la
terra, valors importants en la doctrina planiana.
Tanmateix Pla és un home del país, d'un país
plantat extensament de vinyes fins a l’aparició de
la fil·loxera com aquell qui diu quatre dies abans del naixement
de l'escriptor. Encara avui l’Empordà petit manté
vius alguns focus de conreu vitícola que resisteixen ardits
l’embastada sistemàtica de l’excavadora i l'especulaci6
urbanística. El país de Pla. doncs, com ell mateix
diu "... era de vinyes i oliveres. Segurament era molt
bonic. Era una botànica antiga i meravellosa. Un prodigi
total." (1)
Josep Pla és un home d'arrel pagesa confessada reiteradament
i com a tal amb un respecte reverencial al pa i al vi com a símbols
d’abundància i benestar, en la civilització
mediterrània en la qual l'escriptor se sent encastat: "Aquells
aliments representaven La seguretat. I, com que aquell pa i aquell
vi son de la casa, són el millor que hi ha". (2)
Josep Pla és de Palafrugell, terra de tapers i manufacturers
de suro, classe social que retrata amb precisió en els seus
escrits, la prosperitat econòmica de la qual va lligada al
món dels vins de qualitat i que ha crescut familiaritzada
amb els noms de Champagne, Bordeaux o Rheingau.
En darrer terme hi ha altres raons, probablement més poderoses,
encara que més subtils, que impulsen l’atenció
de Pla vers aquesta planta i aquesta beguda emblemàtica de
la nostra vella cultura. La vinya com a element captivador del paisatge
del país i de moltes de les contrades que Pla ha conegut
i que li són especialment estimades. També el convenciment
íntim de pagès mediterrani, conreador de vinyes i
bevedor de vi que "en aquestes latituds, el vi és
un element inseparable de la vida" (3), frase d’una
contundència i una solemnitat gairebé impressionant
i que per ella mateixa justifica l’atenció de Josep
Pla per l’entorn cultural del vi.
La vinya
Seria una insensatesa intentar explicar com Josep Pla descriu les
vinyes, la transformació dels ceps, els colors que es pinten
en els pàmpols al llarg de l'any. Hauria d'utilitzar adjectius
i, com ell mateix tantes vegades deia, aquesta és la part
més complicada de l’ofici d’ escriure, en la
qual, dic jo, no es prudent embolicar-se.
Cal tan sols enmanllevar-li les paraules: “Ara 1es vinyes
són tendres, te nen una verdor de sucs joves. Els pàmpols
broten minúsculs, amb un detallisme angelical. De vegades
amb una fúria lleugerament ridícula. Volen donar la
impressió de minúscula força" (4).
Pla es delecta morosament en la contemplació de la vinya
i el paisatge, dels ceps brotats de nou, es passeja sense pressa
entre les fileres de la vinya jove, mira amb els seus ulls petits
i curiosos de badaire empedreït aquell punt imprecís
on els rengles de ceps es confonen amb els canyars o el xiprers
que fan de tanca: “Passar per una vinya és una
cosa que fa remor i omple l'aire de fressa".
O quan a les acaballes de l'estiu arriba el moment de la verema,
que és la plenitud i la màxima expressió literària
de la tradició dionisíaca: “es veu, en 1a
llunyania, una vinya suaument ajaguda en el solell, vinya que s'ha
daurat tocada pels rovellats i pels colors ferruginosos de les fulles
mortes i els sarments cansats." (6) .
La contemplació de la vinya mai no deixa indiferent el Pla
pagès i mediterrani.
Li evoca altres temps, altres paisatges, 1a mar, la Grècia
estimada, potser les feixes de Cadaqués, 1es barraques de
pedra, aixopluc del vinyater solitari: “ Aquestes vinyes
del meu país són com les dels pobles antics. .. Són
petites. Estan situades en terrenys magres i empedreïts, En
els vessants de pujols àrids ... Abans de la fil·loxera
hi hagué en el nostre litoral una immensa quantitat de vinyes.
Els esforços que feu la pobra gent, els óssos innominats
i innombrables de la pobra gent per mantenir la vinya en aquestes
vessants abruptes, davant del mar!” . Una llarga cita
que resumeix dos mil anys de viticultura mediterrània, de
penalitats, de guany magre, de neguit i incertesa per a garantir-se
el vi de collita pròpia, que Pla, pagès frustrat,
sent com a seu.
La cita acaba amb un punt de nostàlgia: “les parets
seques representen mils i mils de milions d'hores de treball pagades
raquíticament. Moltes d'aquestes vinyes 1a fil·loxera
les feu perdre. No s’han repoblat mai més" (7).
Després d'aquesta frase desolada, Pla acaba descrivint tan
magistralment bé la vinya perduda, les parets seques desfetes,
la llum, les herbes les abelles i les perdius que hi peonen, que
hom no es dol tant de les vinyes mortes en aquelles feixes magres
del coster empordanès.
Precisament una de les reiteracions de Pla en parlar de la vinya
és el tema de la fil·loxera al nostre país,
daltabaix social i econòmic de dimensions tremendes per la
pobresa que va generar, l'emigració, el desconcert, en definitiva,
la ruïna total de molts viticultors.
Certament, quan Pla parla de tot el tema de la fil·loxera
incorre en alguna inexactitud -i perdoneu que parli com a tecnòcrata
del vi, com ell mateix ens anomena als professionals del tema- però
molt irrellevant. En canvi encerta plenament quan valora de manera
extraordinària la incidència de la plaga en la vida
i el paisatge del país i quan diu, repetidament, que el fet
no ha estat estudiat en profunditat, almenys pel que fa a l’Empordà,
que va ser l’escenari inicial i principal de tota la crisi.
Pla atribueix a la Revolució de Setembre ( Prim – Serrano
– Topete) i a la plaga fil·loxèrica la misèria
de la comarca al final del segle passat. En aquest sentit es pot
subscriure totalment una lacònica frase planiana: “
Deixem-ho córrer : la insensatesa fou total “. (8)
L’estudi aprofundit sobre la crisi a l’Empordà
que Pla reclamava i que està pendent encara, quan arribi
– si és que arriba algun dia – ben segur que
no farà altre cosa que confirmar el lúcid diagnòstic
de Josep Pla sobre el que va passar en aquest petit tros de país
durant la invasió de la fil·loxera.
El vi
Ja hem dit que Pla era bevedor de vi, per tant coneixedor del tema,
amb gustos propis, definits i respectables. Quan Pla aspira a vins
assequibles, lleugers, frescos i alegres, dels quals un se’n
pugui beure dos litres diaris, fa una poció sensata, raonable
i sovint compartida per molta gent. "Si puc fer-me a mans,
en els països d’origen, amb vins més lleugers
i de més fàcil accés, em puc beure els dos
litres perfectament i sense cap dany per la convivència humana"
. (9)
Si Josep Pla és militant del consum de vi, no es mostra en
general massa benevolent amb els vins del país, encara que
no sabem ben bé de quina franja del país parla.
I en això la precisió es fonamental. En qualsevol
cas, molts del seus fragments sobre el vi estan escrits els anys
60 –f a gairebé 40 anys d’això- quan la
indústria enològica de l’Empordà l´Alt
Empordà és l’únic que encara conserva
una mica de vinya organitzada- no havia emprés la transformació
modernitzadora dels seus cellers.
Josep Pla té idees ben arrelades i prou clares sobre el vi.
En general troba que els vins del país són: "grossos,
de molta graduació", "vins tan erectes i tan permanentment
encrespats" , vinassa d’alta graduació, d’espessa
consistència i densitat amb clara tendència a "terrejar",
a fer-se rancis i a perdre la seva gràcia i la seva fruitositat",
"quan tindrem un vi per beure a taula de bona entrada, de pocs
graus, constant , sec, assequible?". (10)
Tot i que per "vins del país" Pla sol entendre
els vins fets a pagès, amb sistemes tradicionals i amb mitjans
sovint precaris i arcaics, englobats en el concepte ampli - i a
voltes equívoc- dels vins meridionals.
Un altre tema recurrent en la literatura enològica de Pla
es la qüestió del vi negre. "Una de les mes
grans desgracies de l’adjectivació catalana ha consistit
a utilitzar l’adjectiu "negre" per assenyalar una
determinada classe de vi" (11). Pla troba el terme horripilant,
inadequat i fals. I té mes raó que un sant, tot i
que les propostes de tornar-lo a designar "vermell" o
"roig" com s’havia fet en temps reculats, no tinguin
massa probabilitat d’èxit. "Així ho
hem trobat i així ho deixarem. És l’habitualitat"
sentencia amb escepticisme per cloure el tema.
Pla tampoc no és especialment benevolent amb l’artesania
ben intencionada i tradicional en el camp de l’elaboració
del vi. La cita seria excessiva, però les pàgines
d’El que hem menjat, plenes d’ironia i humor fi que
Josep Pla dedica a aquesta mena de vins familiars, folklòrics
i pintorescos, guardats en botes polsoses i racons esteranyinats,
són de lectura obligatòria.
Josep Pla a més de referir-se genèricament al vi,
a aquest vi imprecís d’un país no delimitat
expressament, fa referències diverses a vins concrets de
zones prestigioses que per alguna raó o altra li son especialment
grats.
En primer lloc Pla es confessa sovint amant del vins borgonyesos,
els quals declara sense vacil·lació, els millors d’Europa.
No es d’estranyar, ja que cita vins mítics i inaccessibles,
com el Richebourg, Romanée Conti, Musigny i altres de la
mateixa raça. Trobem, a més, referències diverses,
amb descripcions precises i no gens afectades - com a vegades solen
ser les del crítics gastronòmics- als diàfans
vins d’Alsàcia, als bons vins del Rhin i del Mosela.
Als millors vins italians com al Barbaresco, el Barolo o el Valpolicella.
Especialment suggerents són las pagines que dedica al vi
grec retzina i a la solemnitat amb què parla de l´Oporto
"el seu color és sumptuós, admirablement
ben cortinejat i moblat" (12). Tot un exemple d’imaginació
i de sàvia utilització dels adjectius no tòpics
ni pedants i exactament definitoris d’una idea precisa.
Resten moltíssimes coses a dir encara sobre el pensament
de Pla entorn del vi, tema que no es menor ni de bon tros. Les quatre
cites que hem fet - fragmentaries, capricioses- no tenen altre objectiu
que incitar la lectura de les pàgines que Pla va dedicar
a la vinya i al vi, pàgines que a més del seu mèrit
literari, estan escrites amb un convenciment total i apassionat,
amb una militància afectiva, amb una gratitud sentida: "La
vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona,
continuada, ampolla de vi. L’humor, la fantasia, la tolerància
s´esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de
raïm. El que el vi ha fet per crear coses de qualitat, per
produir espurnes d’ intel·ligència, per afinar
el sentits i el gust, per evitar el ridícul, per suscitar
l’amor, per enriquir la comprensió, per avivar la vida
de l´espirit, per fomentar la bondat, per enriquir la sensibilitat,
és inenarrable per la seva mateixa desorbitada extensió.
El vi constitueix un element inseparable de la vida". (13)
Eduard Puig i Vayreda és
enòleg a l´Alt Empordà i exdirector de l´Institut
de la Vinya i del Vi (INCAVI).
BIBLIOGRAFIA
(1) Darrers escrits - OC núm.44 pàg. 212
(2) "El vi" dins Els Pagesos - Oc núm. 8 pàg.
400
(3) Per passar l’estona - Oc núm.36 pàg. 299
(4) "Paisatge de maig" a Darrers escrits - OC 44 pàg.
137
(5) "Introducció a la Varema" a Les Hores OC 20
pàg. 362
(6) Les hores - OC 20 pàg.. 359 |
