Notícies
Joan Vehí recull en un llibre les seves fotos de Cadaqués.
Figueres, 25 de març de 2010- L’alcalde de Figueres, Santi Vila, ha realitzat la presentació del llibre "Joan Vehí i el seu escenari Cadaqués". L’acte s’ha fet al Teatre Museu Dalí, i hi han intervingut la directora del Centre d’Estudis Dalinians, Montse Aguer, i la vicepresidenta dels Amics dels Museus Dalí, Pilar Puig.
En aquest temps, Joan Vehí (29 de maig de 1929) s'ha convertit en el gran fotògraf de la història de Cadaqués i, per deixar-ne constància, s'acaba d'editar el llibre Joan Vehí i el seu escenari, Cadaqués. A més el llibre conté fins a 71 col•laboracions de persones que han volgut deixar testimoni escrit del relleu artístic i etnogràfic de Vehí.
>> veure més fotografies de la presentació
 |
 |
 |
 |
 |
 |
VIURE ÉS OBSTINAR-SE A CONSUMAR UN RECORD
A Cadaqués, al carrer de l’Església, hi ha uns baixos que de fora semblen una botiga. Tothom sap, allà, que és la “botiga” d’en Joan Vehí, i jo mateix també havia passat per davant, però no hi havia entrat mai. Fins aquest hivern, quan després de demanar-li que me l’ensenyés, m’hi vaig arribar una tarda.
Tinc un record meravellat d’aquelles hores passades entre les prestatgeries i les calaixeres de fusta. Tot plegat deu valdre calers llargs, pensava, un lloc tan ben posat i acabat, tots els mobles tan estudiats... si no fos que aquest fotògraf genuí, que mai no ha exercit professionalment, és un fuster excel·lent. I l’espai de la seva botiga, estudiat per a exhibir-hi els seus tresors de fotografia, acaba essent també una bona parada del seu art amb el ribot i el cisell.
Ja dic que el record que en tinc és d’admiració, de sorpresa. Perquè jo potser sí, que exerceixo de fotògraf, i el que en Joan Vehí ha reunit en la seva botiga de Cadaqués supera la majoria de museus i col·leccions que jo hagi pogut veure en aquest país. Per esmentar només alguns dels tresors, us sorprèn d’entrada una càmera Dubroni de 1864, una antecessora de la Polaroid de la qual només n’hi ha dues a tot el món, o una càmera de 1888, amb dotze plaques de vidre camuflades a dins, com un llibre, que sembla una autèntica màquina d’espionatge, o una càmera estereoscòpica de 1894. Artefactes bellíssims, amb aquella tecnologia artesanal i tan perfecta d’un altre segle. I molts més aparells de totes les èpoques, tant fotogràfics com de cinema, o aquella col·lecció de càmeres Nemrod submarines posteriors a 1950, testimoni de l’atracció que han exercit els fons marins d’aquests rodals entre els afeccionats.
En Joan Vehí ha col·leccionat tot aquest material a base de temps, de ganes i d’anar-se relacionant amb la gent. I jo també diria a base de murrieria. A Cadaqués hi coneix i hi ha conegut tothom, i amb aquella seva intuïció, amb aquella astúcia i habilitat, ha anat recollint el que la gent volia llençar, el que li donaven. El resultat és un material que, ja ho he dit, ja el voldrien molts museus de fotografia.
Però a més, en Joan s’ha acabat convertint, ho volgués o no, en cronista fotogràfic de la vila, una mena de notari de la imatge de Cadaqués, tant a través de les seves pròpies fotografies com de l’arxiu que ha anat recopilant i que també vaig poder veure en aquella visita. Sí, perquè els tresors no s’acaben en les màquines.
D’entrada, té vuit-centes plaques de vidre amb fotografies tirades de 1890 a 1900, amb una temàtica única, Cadaqués, fotos de gent que volia fer postals, o que les prenia com a record. També em van cridar l’atenció unes plaques de vidre originals d’un pintor que va fer estada a Cadaqués el 1905, i una altra sèrie de cap al 1900, d’un metge que hi estiuejava; en definitiva, dues col·leccions fetes cadascuna per persones de sensibilitats diferents, que donen una visió molt interessant i completa del Cadaqués d’aquella època. I altres sèries, com les realitzades entre 1927 i 1928 per diversos autors. Aneu a saber si tota aquesta documentació no serviria per estudiar la fascinació que ja a partir d’aleshores la vila i els seus voltants han exercit en els artistes.
En efecte, ja sabem que, llevat de les dues últimes generacions (que han viscut més aviat de veure venir el turista), el segle XX haurà acollit un idil·li fecund i dens entre els artistes i la vila. Què hi han vist, a Cadaqués? Potser aquestes fotografies ajudarien a dibuixar el quadre: un art de viure inconfusible, el beneït i cobejat aïllament, la convivència amb oficis arcaics que a l’època eren plenament vigents, pescadors, pagesos. Tot això apareix en les plaques antigues que en Vehí ha anat acumulant, i també en les que, a partir dels cinquanta, va anar disparant ell mateix. De fet, tant les unes com les altres, són fotos que gairebé podrien passar sense data. Les fotos tirades fins al 1960 es podrien haver fet perfectament cent anys abans; la ruptura amb el decurs pausat, normal, antic, data més o menys d’aquesta època.
I les seves fotografies? Dit d’una altra manera, com és el Vehí fotògraf? La seva feina en aquest aspecte retrata, un cop més, el personatge. En Vehí mai no ha tingut interès de vendre les seves fotos, de documentar-se de manera sistemàtica, de veure la feina d’altres fotògrafs. La seva habilitat és innegable, però no sabria dir-vos d’on surt. En Vehí és fuster, ja ho he dit, un bon fuster de poble, però ens enganyaríem si li donéssim aquesta etiqueta a la babalà. De cop i volta, us ensenya una revista molt seriosa, d’arquitectura i decoració. Allà hi surten unes fotos de la Casa Romeu de Cadaqués, hi apareixen retratats els sostres, uns sostres amb uns cairats enginyosament agençats. Una obra feta amb sentit, ja dic que apareix destacada en una revista prestigiosa de decoració, d’aquelles revistes amb fotografies esplèndides... Però qui ha fet les fotos del sostre d’en Vehí? Ell mateix, és clar. No apareixen pas altres fotos seves d’altres cases, no és un fotògraf d’altres obres, hauria estat impensable una continuïtat seva en revistes d’aquest tipus, tot i que per la seva qualitat no hauria estat estrany. En Vehí és fuster. Si hi havia les seves fotos és perquè els cairats eren seus.
En el seu currículum com a fotògraf cal no oblidar el llibre que va fer dedicat al retaule barroc de Cadaqués, un volum de referència. I reprenent el fil que he deixat al principi, hi ha tota la seva tasca com a “notari de la tribu”, que ha retratat els esdeveniments dels darrers seixanta anys perquè en quedés constància: nevades, ballades de sardanes, sortides de pescadors, accidents aparatosos, festes populars... Tot el que faria un cronista local, sense que ningú no li hagués demanat. I Dalí, amb qui es va haver d’entendre tot sovint ja que s’encarregava del muntatge i l’embalatge de les obres del pintor, quan calia traslladar-les fora de Portlligat. En Vehí també va ser un dels pocs fotògrafs que va exposar a la galeria Cadaqués, en una mostra que després es va poder veure al Macba de Barcelona i al Reina Sofia de Madrid. El seu nom és, doncs, entre els dels artistes més reconeguts: Hamilton (de qui guarda un dels seus cèlebres Polaroid portraits), Duchamp, Chillida, Man Ray, Ràfols Casamada.
Si ho hagués planejat així, qui sap què n’hauria sortit. El cas és que en Vehí ha exercit i exerceix, oficialment, de fuster, però de mica en mica s’ha anat bastint una personalitat fecundíssima, riquíssima. Déu n’hi dó, per un murri. El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix així aquesta paraula: “Sagaç, hàbil per aconseguir el que vol”. S’entengui com es vulgui. Jo sempre he considerat que aquesta és una característica de molts personatges remarcables d’aquest país. A mi m’agrada imaginar-me en Joan Vehí com una mena de Yul Brynner que, després de rodar a Cadaqués El faro del fin del mundo, hagués decidit que aquesta calanca enlluernadora era un lloc prou bo per plantar-hi les arrels. Però això sí, un Yul Brynner murri, empordanès al cent per cent.
Francesc Guillamet