En un dels molts passejos vora mar que ofereix la vila de l’Escala, s’hi troba el monument dedicat a la Dona del Pescador. El tema és senzill, l’expressivitat absoluta, el realisme pur: Una dona, d’un pescador, mira la mar angoixada, un vespre tempestuós. La tramuntana bufa amb força, empeny la dona, amb un fillet als braços i un altre arrapat a les cames. Els plecs del mocador al cap i de les llargues faldes denoten que el vent bufa fort, se l´emporta... L’home que s’espera, el marit, el pare... el pescador amb la barca... Potser ja l’ha engolit la mar...

Aquesta imatge era freqüent antany, quan l’Escala només vivia de la pesca. Els mariners eren valents i les seves dones fortes.. Quantes hores d’ànsia, patiment i angoixa havien de passar fins que l’home tornava a casa.

Amb treball, esforç i sofriment anaven passant els dies els pescadors de l’Escala i les seves famílies. Poc a poc el poble va anar creixent, mantenint la fe cristiana i alçant un gran temple dedicat a Sant Pere, patró dels pescadors, però sense oblidar un altar per la Verge del Carme, la qual sempre invocaven quan es trobaven en perill al mig del mar.

Tot aquest tarannà senzill, pobre i humil d’anys i panys es transformà amb l’arribada del turisme a principis dels anys 60 del s. XX. Llavors tot canvià i una gent que parlava uns llenguatges estranys ocupà les platges, amb uns vestits de bany escandalosos i unes maneres de fer molt diferents als autòctons.

Els escalencs varen veure que aquelles riuades de gent necessitaven allotjar-se en el seu poble i d’això calia treure’n profit. Proliferaren hotels, restaurants, botigues, bars, apartaments i cases residencials... Els diners anaven a dojo i molts pescadors abandonaren les xarxes per dedicar-se a atendre els turistes. Amb els anys l’Escala s’ha convertit en un centre turístic important i cada vegada hi ha menys pescadors. Tot i que el poble s’ha enriquit i prosperat també ha perdut un xic el caràcter que tenia, que alguns, pocs, volen mantenir. L’afany per fer diners, per guanyar, competitivitat, benefici, presses... Ha calat fort en molts escalencs i ja no són aquella gent senzilla i humil d’antany i ara l’Escala ja no és un poble tranquil de pescadors. Amb el progrés s’hi guanya i s’hi perd...


El municipi de l’Escala, d’una superfície de 16’41 km2, està situat en el litoral de l’Alt Empordà, al sud del golf de Roses, en el sector de contacte amb el Baix Empordà. Comprèn el poble de l’Escala i el poblet de Sant Martí d’Empúries (junt a les restes de les antigues ciutats grega i romana). Pertanyen també a l’Escala el lloc de Cinc-claus i els veinats de Les Corts, Vilanera i els Recs.

La costa s’inicia pel sud amb el pujol del Montgó. Continua vers ponent oferint un tram escarpat i rocós, amb coves, fins a la punta de la Clota Grossa que tanca la Cala de Riells. Aquest sector presenta des de fa poc temps una urbanització i un port esportiu.

Les urbanitzacions segueixen la costa fins al nucli de l’Escala, amb la seva cala encarada al nord, desafiant les fortes ventades quan fa tramuntana o mestral.

L’escriptor Josep Pla deia que és l’única població del litoral català encarada al nord. La fúria d’un vent fred degut al Canigó glaçat envaeix la població de les sorres del golf de Roses i del ruixim del mar... Segons Pla aquest clima dur fa que els pescadors de l’Escala siguin excel·lents. Passat l’illot rocós del Cargol comença la llarga platja del golf de Roses. Entre les aigües desembocadures dels rius Ter i Fluvià hi ha les platges de les Muscleres i el promotori on hi ha l’antiga ciutat d’Empúries. La platja de Sant Martí d’Empúries, al costat de les ruïnes de l’antic port de la ciutat grega, ofereix una sorra daurada finíssima, passeres de fusta per passejar prop seu i una aigua nítida.

Els terrenys situats entre els antics cursos dels rius són plans i actualment convertits en el Rec del Molí (el del Ter) i el Riuet (el del Fluvià). Els antics estanys han estat coberts per terres d’al·luvió. En el límit sudoest del terme les darreres estribacions del Montgrí accidenten el terreny.En alguns llocs la sorra, portada per la tramuntana des de la platja del golf de Roses, ha format dunes en diversos indrets que han estat fixades per l’aparició de boscos de pins.

L’actual nucli de l’Escala va néixer als segles XVI-XVII formant un petit barri de pescadors,
dins el terme del castell i la parròquia d’Empúries.

La pesca fou fins a l’arribada del turisme la principal activitat econòmica. El fet de posseïr un port natural de cares als forts temporals de la zona ha donat lloc a un tipus de pesca amb embarcacions petites anomenades «terenyines» i «llaguts» (fàcils de varar a la platja). La pesca principal ha estat la de peix blau (sardina, verat, seitó). Les conserves d’anxoves tenen renom i actualment hi ha 6 o 7 saladors. El salador d’En Coll es remunta al s. XVIII. Durant el s. XVIII i part del XIX des del port de l’Escala s’exportava vi a Itàlia i s’importava gra. L’agricultura és important a la zona de Cinclaus i Les Corts (cereals, farratges, hortalisses i fruiters). També hi ha granges de porcí i boví.

El turisme és avui el sector econòmic dominant (hotels, càmpings, restaurants, urbanitzacions i infinitat de comerços...). Un dels hotels més antics porta el nom d’Hotel Empúries, situat molt a prop de les runes. També cal esmentar pel seu tipisme l’hotel de «Ca la Neus», on hi anava sovint l’escriptor Josep Pla. L’any 1660 l’Escala tenia unes 20 cases, però no és fins l’any 1680 que tenim un cens de persones: 80 habitants.

L’any 1718 en tenia 360 i 1.383 l’any 1787. L’any 1860 va arribar als 2.556 habitants, produïnt-se un cert estancament (2.451 h. el 1960). El turisme ha incrementat la població en els darrers anys fins arribar als 5.942 h. l´any 2001. Durant els mesos d’estiu la població supera els 60.000 habitants.

Les terres de l’Escala són les que ofereixen més troballes arqueològiques de la comarca. A part de les ruïnes d’Empúries apareixen restes de poblats antics per arreu i algunes s’han amagat per sempre degut a les urbanitzacions. No es coneix amb certesa l’emplaçament del poblat indigeta, potser anomenat Indika, que, segons les fonts escrites, era a la vora de la ciutat grega. Tampoc es coneix l’emplaçament exacte del campament de Marc Porci Cató quan arribà a Empúries l’any 199 a.C. amb un gran exèrcit per pacificar el país i assegurar el domini de Roma. Les troballes prehistòriques trobades a l’Escala s’integren en el conjunt de jaciments paleolítics del massís del Montgrí. S’han trobat materials d’indústria paleolítica a la zona de Dalt Riells.

De l’època del Bronze s’ha descobert el túmul funerari de la Muntanya Rodona (amb restes tals com un raspador, puntes de sílex i dues peces treballades de quars). Pel mateix sector s’hi han descobert ceràmiques fetes a mà dels segles VI-V a.C. A la zona d’Empúries s’hi han trobat, tanmateix, materials neolítics, eneolítics i del Bronze. Les restes gregues i romanes no es troben només en el sector de les ruïnes sinó en altres indrets del terme. Molt del material arqueològic recollit al municipi de l’Escala des del s. XIX es troba ara en museus i col·leccions privades d’arreu del món. Es diu que els millors clients que passaven les vacances a l’Hotel Empúries eren obsequiats pels propietaris amb peces arqueològiques trobades a l’hort i terrenys propers a l’hotel.

El topònim l’Escala deriva, segons alguns estudiosos, d’un primitiu «sa cala», referit a la cala o port on va néixer el poble. No oblidem que l’Escala era una zona del parlar «salat», avui només conservat a Cadaqués. Els historiadors creuen que l’Escala va néixer quan l’antic port de Sant Martí d’Empúries quedà colgat de terra. Llavors la població pescadora es desplaçà a l’Escala.

L’any 1682 consta que ja s’havia erigit l’església de Sant Pere; dos anys abans la comtessa d’Empúries, Caterina Folch de Cardona havia cedit el terreny per construir-la. El dia 24 de maig del mateix any hi fou traslladat solemnement el Santíssim des d’Empúries, doncs l’església havia estat convertida en parròquia sufragània. No fou fins l’any 1777 que s’erigí en parròquia independent.

L’església de Sant Pere de l’Escala, situada en la mateixa plaça on hi ha la casa de la Vila, destaca per la seva monumentalitat. És d’una nau amb capelles laterals. Tot l’edifici fou construït a mitjans del s. XVIII seguint l’estil gòtic a l’interior i presentant una façana principal amb característiques pròpies del renaixement i el barroc. La porta d’entrada presenta un timpà, enmarcat per un arc de mig punt, on s’hi esculpiren les claus, i la tiara, al·lusives al patró Sant Pere. També hi ha un gran rosetó. La volta de la nau és de creueria-gòtica; les claus de la volta estan decorades amb figures de diversos sants en relleu. Destaca la pila baptismal de pedra calcària molt ben treballada i d’estil renaixentista tot i ser de l’any 1740.

Una de les cases més antigues de l’Escala és la del carrer Baixada d’en Monjo, que presenta obertures enmarcades amb carreus i la data 1652. Moltes cases de l’Escala, dels segles XIX-XX, foren construïdes amb gran carreus de pedra calcària (que deuen procedir de les ruïnes d’Empúries). Es destaca la casa de Can Maranges (s.XIX); És un edifici fortificat amb garites a la part superior. Si la porta de l’entrada està oberta es poden veure els interessants mobles antics que hi ha a l’interior (caixes de núvia amb dibuixos). La família Maranges fou una nissaga de militars que defensaren el poble dels francesos i els carlins. Diu una cançó del s. XIX: «De tots els homes de bon tracte el primer és en Simonet, en Maranges de l’Escala i en Roger de Maçanet. A l’Ametller de Banyoles, el volem per general. Liberals tots a la una! Visca la Junta Central!»...

Una gran casa pairal del s. XIX que val la pena visitar és la casa Albert on va néixer i morir l’escriptora Caterina Albert i Paradís, «Víctor Català». Es conserven els seus objectes personals i una petita col·lecció de material arqueològic d’Empúries que l’escriptora havia recollit de jove. Aquesta casa pot ser visitada si es concerta visita amb els propietaris. L’antic Alfolí de la Sal és un edifici basilical del segle XVII. Va ser magatzem i mercat de la sal, duana i pòsit de pesca.

El cementiri Vell de l’Escala, construït a principis del s. XIX, per substituir el que hi havia al costat de l’església parroquial fou declarat fa uns anys monument històrico-artístic local. Destaca per ser un cementiri marí d’estil neoclàssic, popular i mediterrani.

Moltes masies del terme de l’Escala foren fortificades durant els segles XVI-XVII per vigilar la pirateria. El puig del Pedró, situat al nord-oest de la vila, entre el nucli urbà i el rec del Molí, conserva la torre del Pedró. És una torre de guaita molt alta dels segles XVI o XVII. La torre de Montgó, al cim del promotori de Montgó és de planta circular dels segles XV o XVI. Al veïnat dels Recs (un km. a migdia de l’Escala) els masos de Can Redrinc i Can Jepot presenten murs amb espitlleres i torres per vigilar.

El veïnat de Les Corts es troba a 500 m. de les runes d’Empúries, a ponent de l’Escala. Està format per cinc masies construïdes al peu del promotori de les Corts coronat pel Castellet, monument funerari romà. Les masies de Can Baix i Can Noguera posseeixen torres de defensa cilíndriques (s. XVI-XVII). El Molí d’en Dou és un gran casal dels segles XVI-XVII.

Seguint vers ponent es troba el veïnat de Vilanera (masia amb torre dels segles XVI-XVII).Prop seu hi ha
hi ha les runes de l’antic monestir de monges de Santa Maria de Vilanera, fundat el 1328 per l’ardiaca de Besalú.

El poblet de Sant Martí d’Empúries és molt més antic que l’Escala, però la història ha volgut que l’Escala creixés i Sant Martí no.

Quan els grecs arribaren a Empúries s’establiren primer a l’illa que ara ocupa el poble de Sant Martí. Aquesta illa actualment està enganxada a terra ferma. Les antigues restes gregues quedaren sota les construccions medievals actuals, doncs Sant Martí d’Empúries fou durant l’Alta Edat Mitjana capital del comtat d’Empúries. El primer comte d’Empúries, Ermenguer, fou nomenat per l’emperador Carlemany l’any 812. Un document de l’any 843 esmenta ja l’església de Sant Martí. Els comtes residiren a Sant Martí d’Empúries fins l’any 1078, data en que es traslladaren a Castelló. La vila era saquejada sovint pels normands i els hongaresos. L’any 1285 Sant Martí fou incendiat per l’almirall francés Gillem de Lodeva. També, l’any 1467 el seu castell fou pres per les tropes de Juana Enríquez durant la guerra contra Joan II. L’any següent es rendeix a les tropes del Duc de Lorena després d’una resistència de mesos que deixa la vila totalment destruïda.

Durant el s. XVI la vila va ser un feu de la família Margarit, fins que l’any 1640 fou novament saquejat el castell per les tropes castellanes de Felip IV. L’any 1675 fou novament presa i saquejada pel general francés Schomberg. De resultes d’aquests saquetjos Sant Marí quedà força despoblat i ja en el segle XVIII l’Escala n’assumí la capitalitat i la parròquia.

Una història tan rica ha deixat molts vestigis del passat. El temple primitiu de Sant Martí fou restaurat l’any 962 segons explica un làpida que està encastada a la façana principal del temple actual. Una altra làpida de l’any 1248 informa que l’edifici fou reconstruït pel sagristà Guillem de Palol. Una tercera làpida, en la part més alta de la façana, explica que l’església fou reedificada entre els anys 1507 i 1538. Aquesta darrera reconstrucció fou la que donà a l’edifici l’aspecte actual: Una sola nau, amb capçalera poligonal, volta de creueria i arcs toral i triomfal apuntats. A l’interior es conserven dues ares (altars), una paleocristiana i una altra romànica. També és molt important la pila baptismal romànica.

Es conserven considerables restes de les antigues muralles medievals, principalment pels costats oest i nord del poble (una porta adovellada dels segles XIV o XV, una torre quadrangular i espitlleres). Del castell tantes vegades atacat només en queden alguns vestigis a la plaça de l’Església.

Els carrers estrets de Sant Martí, amb cases de pedra i llindes amb inscripcions i dates del s. XVI ens transporten al passat. Ressalten multicolors flors que pengen dels balcons i finestres fent més agradable el lloc. Al arribar a la plaça les taules i cadires dels bars que hi ha ens inviten a fer alguna consumició, el lloc s’ho val. Molt a prop hi ha la platja de Sant Martí, ideal a l’estiu per prendre el sol i fer una capbussada dins les nítides aigües.

A uns 100 m. de Sant Martí d’Empúries hi ha les ruïnes d’Empúries. En els darrers anys s’han millorat molt els accesos i s’han arrenjat aparcaments pels cotxes, passetjos per anar amb bicicleta o caminant, entre les pinedes i les platges. Hi ha bancs i papereres arreu, la importància del lloc s’ho mereix. Aquí va arribar el foc de l’Olimp l’any 1992 per encendre el paleter que va il·luminar els fastuosos Jocs Olímpics de Barcelona.

Molts segles enrera, el segle VI a.C., hi arribaren unes naus gregues de Focea (colònia grega de l’Àsia Menor). Primer s’establiren a la llavors illa de Sant Martí d’Empúries (anomenada Paleàpolis -o ciutat vella). Més tard, vers el 575 a.C. fundaren una nova ciutat (Neàpolis) a pocs metres. La ciutat fou anomenada pels seus fundador «Empórion» (paraula grega que significa mercat). Els foceus eren mercaders, comerciants i excel·lents mariners.

Els arqueòlegs han anat excavant l’antiga ciutat focea i han trobat nombroses restes. La colònia grega fou important doncs tenia port, muralles per defensar-se, dos temples, àgora porticada, «stoà» o mercat obert, govern municipal, indústria de salaons i acunyava moneda pròpia. En el santuari o temple d’Asclepi (déu de la medicina) hi fou trobada l’any 1929 la famosa estàtua d’Asclepi, feta amb marbre del Pantèlic (s. V a.C. o època hel·lenística). Actualment l’original es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona.

La ciutat romana d’Empúries va construir-se més amunt de l’antiga ciutat grega. Els romans iniciaren la invasió de la península Ibèrica a Empúries, quan el general Gneu Escipió, l’any 218, desembarcà amb un gran exèrcit. Segons les excavacions l’Empúries romana fou habitada per generals romans retirats, que construïren grans cases amb moltes estances i de les quals han quedat meravellosos mosaïcs. També s’han trobat les restes que envoltaven el «forum» o plaça, amb temples, palau de justicia, govern municipal, «tabernes» o botigues... Resten dempeus, força ben conservades, les muralles i la porta d’entrada a la ciutat romana. Prop d’aquesta entrada són visibles tota la planta d’un amfiteatre i restes de la palestra o «gimnasium» extramurs. El museu de les ruïnes està situat en l’antic convent de monjos servites de Santa Maria de Gràcia d’Empúries (fundat l’any 1605). Conté les troballes que no han anat a parar a Barcelona o altres llocs. El famós mosaïc que representa el sacrifici d’Ifigènia es troba en el museu Arqueològic de Barcelona.

Actualment les excavacions a les ruïnes continuen i els terrenys de les ruïnes pertanyen a la Diputació de Barcelona, doncs fou la primera institució pública que es féu càrrec de les excavacions a principis del segles XX.

El poble de Cinc-claus està format per cinc masies i la seva església. Segons antigues tradicions les cinc cases foren fundades per les cinc primeres famílies que habitaren l’Empordà i d’aquí s’extengueren per la resta de la comarca.

El primer document medieval que parla del lloc, «Cantum claves», del s. XII, diu que pertanyia al comte del Rosselló, en ple comtat d’Empúries. «Sinch claus» s’esmenta entre els llocs del comtat d’Empúries incorporats a la corona per disposició del rei Martí l’Humà. L’església de Santa Reparada de Cinc-claus és un petit temple d’una nau amb capçalera rectangular. Presenta una capçalera pre-romànica, volta de ferradura i arc triomfal de la mateixa forma(s. VII al IX). Hom creu que el seu origen podria ser paleocristià.

De l’antic castell de Cinc-claus resta dempeus, a la banda de migdia del poblat, un portal de muralla (s. XIV-XV). La torre del castell fou afegida a una masia del s. XVII.

El municipi de l’Escala ofereix tantes possibilitats al visitant que l’obliga, si és curiós i li agrada conèixer un lloc a fons, a passar per alguna de les oficines de turisme que hi ha escampades arreu.
 



  Inici

|

Cerca

|

Contactes

|

 

©2002 CRAE Creacions Alt Empordà.